Una pintura no comença amb la darrera capa de color. A l’obra de Guillem Àngel Crespí Alemany, el punt de partida és una mirada atenta a les formes que l’envolten: un animal, un instrument musical, una figura o un record del paisatge mediterrani. El tema és reconeixible, però el quadre no es limita a reproduir-lo. El transforma en una composició de ritme, color i moviment.
De l’observació a la composició
El dibuix ordena els elements abans que el color ocupi la superfície. Les línies poden delimitar una figura o obrir un espai entre figures. Després arriben les superposicions, els contrastos i les zones de respiració. En una mateixa obra, una forma pot semblar quieta i, alhora, suggerir que està a punt de moure’s.
Aquesta tensió es veu especialment en els quadres de violins i en les pintures de galls. Els motius tornen, però cada peça resol de manera diferent l’equilibri entre figura i fons.
El color com a estructura
El color no és un acabat decoratiu. Pot separar plans, donar pes a una figura o fer que dos elements dialoguin. Per això convé mirar una pintura primer de lluny, per entendre’n la composició, i després de prop, per descobrir les relacions entre traç, superfície i matèria.
Qui vulgui seguir aquest procés fins a l’obra acabada pot explorar la selecció de pintures originals. Les fotografies mostren cada peça, però veure-la en persona permet percebre’n l’escala i els matisos.