Simfonia de l’ànima
Antoni M. Planas San José
Director acadèmic dels Ensenyament Artístics Superiors de les Illes Balears
Una trentena d’obres, entre escultures i pintures, conformen l’exposició “Trencar els silencis”, que l’artista Guillem Crespí Alemany presenta en el Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Com havia de ser, la temàtica és la música, instruments musicals -pianos, violins, violes i contrabaixos- amb els quals l’artista es despulla per dins, hi retrata l’ànima. El conjunt conforma una simfonia única i meravellosa, avellutada i dolça, lleugera i intel·ligent. Una simfonia de l’ànima.
Els quadres destaquen per un ús magistral de la forma, el color, la textura i la composició, que els confereix una força activa i viva, irresistible. Les teles estan plenes de magnetisme, d’una atracció invisible que t’aferra i et xucla. Una força que ve del drama, de la tensió que l’artista aconsegueix per l’autenticitat amb la qual pinta.
Per a ell, un instrument musical no és un objecte inert. No sols li dona forma, sinó que li confereix una textura i una expressivitat astoradora, li atorga la vida. Crespí Alemany aconsegueix que la percepció i la bellesa tenguin més importància per la seva apreciació que per la seva representació, i la conseqüència és que les formes es desenvolupen lliurement dins l’espai de la tela.
Crespí Alemany no vol reproduir un violí, ni un piano. El que pretén és interpretar aquest instrument, dibuixar-lo tal com ell el sent, tal com el necessita per a continuar somiant. Per això no pinta el que veu, pinta el que imagina. Els instruments que crea Crespí Alemany només estan dins d’ell, perquè els seus quadres surten del subconscient, quasi involuntàriament, com un somni. Aquesta qualitat els envolta de tot allò que tenen de visceral, de misteriós, de secret. De màgic.
Però Crespí Alemany es mou dins dos mons. Per una banda, el color i la visió figurativa de la pintura. Però també sent la necessitat de cercar una tercera dimensió amb l’escultura. Peces de metall –ferro, alumini, acer…- amb les quals treballa com un artesà, dominant la tècnica però també fonent i esculpint dins la forja una creativitat majestuosa, quasi divina.
Però si hi ha una cosa, a parer meu, que diferencia la creació pictòrica i l’escultural de Crespí Alemany és que amb aquesta treballa d’una manera molt més lliure. L’escultura és fruit d’un estat emocional, d’un sentiment, d’una passió. Parteix d’una realitat tangible, no d’una ficció, i això atorga una gran llibertat expressiva i de creació.
Les seves peces estableixen un diàleg apassionat amb l’obra pictòrica perquè entronquen directament amb aquesta, la complementen, en fan una obra única completa, també complexa. En Guillem ha aconseguit amb l’escultura quelcom miraculós, ja que ha portat els objectes que deambulen pel seu escenari pictòric a les tres dimensions, els ha acostat a la vida, al contacte amb la gent.
Són peces, les escultures, que cerquen la reflexió, a partir de la tensió del metall amb el seu espai interior, plenes d’energia creativa, de les emocions que emergeixen descarnades en la manera de modelar les matèries primeres. Amb les seves escultures, d’una eficàcia visual i fins i tot tàctil meravellosa, Crespí Alemany transgredeix els límits per convertir-se en un artista poderós en idees originals, no en tòpics.