Sinfonía del alma por Antoni M. Planas San José

Director académico de las Enseñanzas Artísticas Superiores de las Islas Baleares

Una treintena de obras, entre esculturas y pinturas, conforman la exposición “Romper los silencios”, que el artista Guillem Crespí Alemany presenta en el Conservatorio Superior de Música de las Islas Baleares. Como no podía ser de otra manera, la temática es la música: instrumentos musicales —pianos, violines, violas y contrabajos— con los que el artista se desnuda por dentro, en los que retrata el alma. El conjunto conforma una sinfonía única y maravillosa, aterciopelada y dulce, ligera e inteligente. Una sinfonía del alma.

Los cuadros destacan por un uso magistral de la forma, el color, la textura y la composición, que les confiere una fuerza activa y viva, irresistible. Las telas están llenas de magnetismo, de una atracción invisible que te atrapa y te absorbe. Una fuerza que proviene del drama, de la tensión que el artista consigue por la autenticidad con la que pinta.

Para él, un instrumento musical no es un objeto inerte. No solo le da forma, sino que le confiere una textura y una expresividad asombrosa, le otorga vida. Crespí Alemany logra que la percepción y la belleza tengan más importancia para su apreciación que para su representación, y la consecuencia es que las formas se desarrollan libremente dentro del espacio del lienzo.

Crespí Alemany no quiere reproducir un violín ni un piano. Lo que pretende es interpretar ese instrumento, dibujarlo tal como él lo siente, tal como lo necesita para seguir soñando. Por eso no pinta lo que ve, pinta lo que imagina. Los instrumentos que crea Crespí Alemany solo existen dentro de él, porque sus cuadros surgen del subconsciente, casi involuntariamente, como un sueño. Esa cualidad los envuelve de todo aquello que tienen de visceral, de misterioso, de secreto. De mágico.

Pero Crespí Alemany se mueve entre dos mundos. Por un lado, el color y la visión figurativa de la pintura. Pero también siente la necesidad de buscar una tercera dimensión con la escultura. Piezas de metal —hierro, aluminio, acero…— con las que trabaja como un artesano, dominando la técnica pero también fundiendo y esculpiendo en la forja una creatividad majestuosa, casi divina.

Sin embargo, si hay algo que, en mi opinión, diferencia la creación pictórica y la escultórica de Crespí Alemany es que con esta última trabaja de una manera mucho más libre. La escultura es fruto de un estado emocional, de un sentimiento, de una pasión. Parte de una realidad tangible, no de una ficción, y eso otorga una gran libertad expresiva y creativa.

Sus piezas establecen un diálogo apasionado con la obra pictórica porque entroncan directamente con ella, la complementan y conforman una obra única completa, también compleja. Guillem ha conseguido con la escultura algo casi milagroso, ya que ha llevado los objetos que transitan por su escenario pictórico a las tres dimensiones, los ha acercado a la vida, al contacto con la gente.

Son piezas, las esculturas, que buscan la reflexión a partir de la tensión del metal con su espacio interior, llenas de energía creativa, de las emociones que emergen descarnadas en la manera de modelar las materias primas. Con sus esculturas, de una eficacia visual e incluso táctil maravillosa, Crespí Alemany transgrede los límites para convertirse en un artista poderoso en ideas originales, no en tópicos.

Simfonia de l’ànima

Antoni M. Planas San José

Director acadèmic dels Ensenyament Artístics Superiors de les Illes Balears

 

Una trentena d’obres, entre escultures i pintures, conformen l’exposició “Trencar els silencis”, que l’artista Guillem Crespí Alemany presenta en el Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Com havia de ser, la temàtica és la música, instruments musicals -pianos, violins, violes i contrabaixos- amb els quals l’artista es despulla per dins, hi retrata l’ànima. El conjunt conforma una simfonia única i meravellosa, avellutada i dolça, lleugera i intel·ligent. Una simfonia de l’ànima.

Els quadres destaquen per un ús magistral de la forma, el color, la textura i la composició, que els confereix una força activa i viva, irresistible. Les teles estan plenes de magnetisme, d’una atracció invisible que t’aferra i et xucla. Una força que ve del drama, de la tensió que l’artista aconsegueix per l’autenticitat amb la qual pinta.

Per a ell, un instrument musical no és un objecte inert. No sols li dona forma, sinó que li confereix una textura i una expressivitat astoradora, li atorga la vida. Crespí Alemany aconsegueix que la percepció i la bellesa tenguin més importància per la seva apreciació que per la seva representació, i la conseqüència és que les formes es desenvolupen lliurement dins l’espai de la tela.

Crespí Alemany no vol reproduir un violí, ni un piano. El que pretén és interpretar aquest instrument, dibuixar-lo tal com ell el sent, tal com el necessita per a continuar somiant. Per això no pinta el que veu, pinta el que imagina. Els instruments que crea Crespí Alemany només estan dins d’ell, perquè els seus quadres surten del subconscient, quasi involuntàriament, com un somni. Aquesta qualitat els envolta de tot allò que tenen de visceral, de misteriós, de secret. De màgic.

Però Crespí Alemany es mou dins dos mons. Per una banda, el color i la visió figurativa de la pintura. Però també sent la necessitat de cercar una tercera dimensió amb l’escultura. Peces de metall –ferro, alumini, acer…- amb les quals treballa com un artesà, dominant la tècnica però també fonent i esculpint dins la forja una creativitat majestuosa, quasi divina.

Però si hi ha una cosa, a parer meu, que diferencia la creació pictòrica i l’escultural de Crespí Alemany és que amb aquesta treballa d’una manera molt més lliure. L’escultura és fruit d’un estat emocional, d’un sentiment, d’una passió. Parteix d’una realitat tangible, no d’una ficció, i això atorga una gran llibertat expressiva i de creació.

Les seves peces estableixen un diàleg apassionat amb l’obra pictòrica perquè entronquen directament amb aquesta, la complementen, en fan una obra única completa, també complexa. En Guillem ha aconseguit amb l’escultura quelcom miraculós, ja que ha portat els objectes que deambulen pel seu escenari pictòric a les tres dimensions, els ha acostat a la vida, al contacte amb la gent.

Són peces, les escultures, que cerquen la reflexió, a partir de la tensió del metall amb el seu espai interior, plenes d’energia creativa, de les emocions que emergeixen descarnades en la manera de modelar les matèries primeres. Amb les seves escultures, d’una eficàcia visual i fins i tot tàctil meravellosa, Crespí Alemany transgredeix els límits per convertir-se en un artista poderós en idees originals, no en tòpics.

 

Symphony of the Soul by Antoni M. Planas San José

Academic Director of the Higher Artistic Education of the Balearic Islands

Around thirty works, including sculptures and paintings, make up the exhibition “Breaking the Silences”, which the artist Guillem Crespí Alemany presents at the Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. As could only be expected, the theme is music: musical instruments —pianos, violins, violas and double basses— through which the artist lays himself bare inwardly, in which he portrays the soul. The ensemble forms a unique and wonderful symphony, velvety and sweet, light and intelligent. A symphony of the soul.

The paintings stand out for their masterful use of form, colour, texture and composition, which gives them an active, living and irresistible force. The canvases are full of magnetism, of an invisible attraction that grips and absorbs you. A force that comes from drama, from the tension that the artist achieves through the authenticity with which he paints.

For him, a musical instrument is not an inert object. He not only gives it form, but also endows it with a texture and an astonishing expressiveness, granting it life. Crespí Alemany manages to make perception and beauty more important for its appreciation than its representation, and the result is that forms develop freely within the space of the canvas.

Crespí Alemany does not seek to reproduce a violin or a piano. What he intends is to interpret that instrument, to draw it as he feels it, as he needs it in order to keep dreaming. That is why he does not paint what he sees; he paints what he imagines. The instruments that Crespí Alemany creates exist only within him, because his paintings emerge from the subconscious, almost involuntarily, like a dream. This quality envelops them with all that is visceral, mysterious, secret. Magical.

Yet Crespí Alemany moves between two worlds. On the one hand, the colour and figurative vision of painting. But he also feels the need to seek a third dimension through sculpture. Metal pieces —iron, aluminium, steel…— with which he works like a craftsman, mastering technique while also forging and sculpting within the forge a majestic, almost divine creativity.

However, if there is something that, in my view, differentiates Crespí Alemany’s pictorial and sculptural creation, it is that with the latter he works in a much freer way. Sculpture is the result of an emotional state, of a feeling, of a passion. It starts from a tangible reality, not a fiction, and this grants great expressive and creative freedom.

His pieces establish a passionate dialogue with the pictorial work because they are directly connected to it, they complement it, forming a single complete and also complex work. With sculpture, Guillem has achieved something almost miraculous, as he has brought the objects that wander through his pictorial stage into three dimensions, bringing them closer to life and to contact with people.

These sculptures are pieces that seek reflection through the tension of the metal with its inner space, full of creative energy and of emotions that emerge raw in the way he shapes the raw materials. With his sculptures, of a marvellous visual and even tactile effectiveness, Crespí Alemany transgresses limits to become a powerful artist in original ideas, not in clichés.

Symphonie der Seele von Antoni M. Planas San José

Akademischer Direktor der Höheren Künstlerischen Ausbildung der Balearischen Inseln

Rund dreißig Werke, darunter Skulpturen und Gemälde, bilden die Ausstellung „Das Brechen der Stille“, die der Künstler Guillem Crespí Alemany im Conservatori Superior de Música de les Illes Balears präsentiert. Wie es nicht anders sein könnte, ist das Thema die Musik: Musikinstrumente – Klaviere, Violinen, Bratschen und Kontrabässe –, durch die sich der Künstler innerlich entblößt und in denen er die Seele porträtiert. Das Ensemble bildet eine einzigartige und wunderbare Symphonie, samtig und süß, leicht und intelligent. Eine Symphonie der Seele.

Die Gemälde zeichnen sich durch einen meisterhaften Umgang mit Form, Farbe, Textur und Komposition aus, der ihnen eine aktive, lebendige und unwiderstehliche Kraft verleiht. Die Leinwände sind voller Magnetismus, einer unsichtbaren Anziehung, die einen ergreift und verschlingt. Eine Kraft, die aus dem Drama entsteht, aus der Spannung, die der Künstler durch die Authentizität erreicht, mit der er malt.

Für ihn ist ein Musikinstrument kein träger Gegenstand. Er verleiht ihm nicht nur Form, sondern stattet es auch mit einer Textur und einer verblüffenden Ausdruckskraft aus und haucht ihm Leben ein. Crespí Alemany gelingt es, dass Wahrnehmung und Schönheit für die Wertschätzung wichtiger werden als ihre Darstellung, mit der Folge, dass sich die Formen frei innerhalb des Raums der Leinwand entfalten.

Crespí Alemany will weder eine Violine noch ein Klavier reproduzieren. Was er beabsichtigt, ist, dieses Instrument zu interpretieren, es so zu zeichnen, wie er es fühlt, wie er es braucht, um weiter träumen zu können. Deshalb malt er nicht, was er sieht, sondern was er sich vorstellt. Die Instrumente, die Crespí Alemany erschafft, existieren nur in ihm, denn seine Bilder entspringen dem Unterbewusstsein, fast unwillkürlich, wie ein Traum. Diese Qualität umhüllt sie mit allem, was sie an Viszeralem, Geheimnisvollem, Verborgenem haben. Magisch.

Doch Crespí Alemany bewegt sich zwischen zwei Welten. Einerseits der Farbe und der figurativen Vision der Malerei. Aber er verspürt auch das Bedürfnis, durch die Skulptur eine dritte Dimension zu suchen. Metallstücke – Eisen, Aluminium, Stahl … –, mit denen er wie ein Handwerker arbeitet, die Technik beherrschend, aber zugleich in der Schmiede eine majestätische, beinahe göttliche Kreativität schmiedend und formend.

Wenn es jedoch etwas gibt, das – meiner Meinung nach – Crespí Alemanys malerisches und skulpturales Schaffen unterscheidet, dann ist es, dass er mit letzterem wesentlich freier arbeitet. Die Skulptur ist das Ergebnis eines emotionalen Zustands, eines Gefühls, einer Leidenschaft. Sie geht von einer greifbaren Realität aus, nicht von einer Fiktion, und das verleiht große expressive und schöpferische Freiheit.

Seine Werke treten in einen leidenschaftlichen Dialog mit dem malerischen Werk, weil sie direkt daran anknüpfen, es ergänzen und ein einziges, vollständiges und zugleich komplexes Werk bilden. Mit der Skulptur hat Guillem etwas beinahe Wunderbares erreicht, da er die Objekte, die durch seine malerische Bühne wandern, in die dritte Dimension überführt und sie dem Leben und dem Kontakt mit den Menschen nähergebracht hat.

Es sind Skulpturen, die zur Reflexion anregen, ausgehend von der Spannung des Metalls mit seinem inneren Raum, voller kreativer Energie und Emotionen, die roh in der Art hervortreten, wie er die Rohmaterialien formt. Mit seinen Skulpturen von wunderbarer visueller und sogar taktiler Wirkung überschreitet Crespí Alemany Grenzen und wird zu einem kraftvollen Künstler voller origineller Ideen, nicht von Klischees.