Pintura y escultura de Guillem Crespí por Carme Riera

Me pide Guillem Crespí Alemany unas palabras para acompañar su exposición. Aunque su obra no necesita ningún tipo de presentación ni menos aún de aval para que por ella misma es importado y fuerza reconocida, cumplo con mucho gusto el encargo, como admiradora de este pintor y escultor mallorquín.

Durante mucho tiempo, y en especial en las postrimerías del siglo XIX y principios del XX, una serie de pintores nacionales e internacionales visitaron Mallorca atraídos, especialmente por la luz isleña que intentaron trasladar a sus cuadros. El interés por captar la luz es, en mi opinión, el elemento que une, por ejemplo, el grupo de pintores que se instalan en Pollença – Anglada Camarasa, Cittadini, Bernaregi o los que visitan los mismos lugares y lo corroboran en sus telas, como Rusiñol o Mir. Tal vez uno de los secretos esenciales de la belleza es, precisamente, la luz que emana una luz que también y tan bien sabe captar Guillem Crespí.

Crespí es de Santa Margarita, esto quiere decir del Pla de Mallorca, el pueblo- no los dominios de su ayuntamiento al que pertenece el desastre urbanístico de Can Picafort y Son Serra de Marina- no ha sufrido la embestida turística que n ‘ha contaminado tantos otros y la vida tranquila de sus habitantes, aunque bastante ligada a los trabajos y los días, juega a favor de la obra de nuestro artista. En Santa Margalida tiene el estudio donde puede trabajar sin ruidos ni impedimentos, pendiente sólo de convertirse en pintura y escultura su interpretación del mundo.

Si alguien me preguntara qué elementos son fundamentales en esta interpretación diría, que, manada del entorno ofrecido por los frutos de la tierra que lo rodea, tan presentes en su trayectoria, la música desempeña un papel destacadísimo. ¿Cómo pueden la pintura y la escultura interpretar música? Crespí resuelve su concierto pictórico ofreciéndonos los instrumentos de los que sale. Emplea sus formas con el fin de evocar los sonidos que nos permitan disfrutar de la lectura de unos determinados pentagramas.

La interrelación entre las diversas artes han preocupado y ocupado a los artistas, y de manera especial a los simbolistas que intentaron incluso organizar conciertos de olores. Yo creo que la voluntad pictórica y escultórica de Guillem Crespí no está lejos de buscar correspondencias entre las artes diversas y estas correspondencias nuestros sentidos las captan de manera sinestésica, ya que de su pintura y escultura sale música que sentimos con los ojos, mientras contemplamos su obra.

A los tonos de la paleta de Crespí hay una preferencia por los colores de la naturaleza, los ocres, marrones de la tierra, los grises de los cielos del invierno sirven de trasfondo del objeto que se convierte en sujeto del cuadro que a veces podríamos considerar un bodegón si entendemos como tales la pintura de objetos de tan larga tradición en el arte occidental.

Los bodegones a menudo tenían un sentido simbólico – presente ya en los que podemos considerar como antecedentes, me refiero a los encontrados en las tumbas de los antiguos egipcios- que se intensificó a partir de la edad media con la presencia de algún elemento, bien fuera un cráneo o un animalito fastigós- un ratón, una mosca o un escarabajo, como podemos ver, por ejemplo, en la pintura de Flegel, un pintor que a mí me entusiasma- que entre flores, frutos o comidas deliciosas introduce un elemento inquietante , negativo o contaminador. Todo es efímero y caduco, nos advierte, y en consecuencia nuestra existencia está amenazada, tal y como más adelante destacarán las “vanitas” que tantas veces aparecen en la pintura barroca… En cierto tamaño viene a decir lo mismo que la sentencia clásica: latet Anguis in hierba, entre las flores palpita la serpiente …

A partir del siglo XVIII, los bodegones, que se siguen cultivando, van perdiendo las connotaciones simbólicas o incluso alegóricas de la época barroca y sirven a los pintores para destacar los objetos que los atraen al tiempo experimentar con la técnica, construyendo y deconstruido, pienso con Picasso, Braque o Gris que también emplearon instrumentos musicales, al igual que Guillermo Crespí.
El juego con trasfondo, las técnicas mixtas, las líniess que sugieren los contornos de los instrumentos, que a veces parecen flotar en una atmósfera mágica, son aspectos personalísimos que sitúan los bodegones de Guillem Crespí en la historia del arte contemporáneo.

Pintura i escultura de Guillem Crespí per Carme Riera

 Em demana Guillem Crespí i Alemany unes paraules per tal d’ acompanyar la seva exposició. Tot i que la seva obra no necessita cap tipus de presentació ni menys encara d’ aval perquè per ella mateixa és importat i força reconeguda, complesc amb molt de gust l’ encàrrec, com admiradora d’ aquest pintor i escultor mallorquí.

Durant molt de temps, i en especial a les acaballes del segle XIX i principis del XX, un seguit de pintors nacionals i internacionals visitaren Mallorca atrets, especialment per la llum illenca que intentaren traslladar als seus quadres. L’ interès per captar la llum és, al meu entendre, l’ element que uneix, per exemple, el grup de pintors que s’ instal·len a Pollença – Anglada Camarasa, Cittadini, Bernaregi o els que visiten els mateixos indrets i ho corroboren a les seves teles, com Rusiñol o Mir. Tal vegada un dels secrets essencials de la bellesa és, precisament, la llum que emana, una llum que també i tan bé sap copsar Guillem Crespí.

Crespí és de Santa Margalida, això vol dir del Pla de Mallorca, el poble- no els dominis del seu ajuntament al qual pertany el desastre urbanístic de Can Picafort i Son Serra de Marina- no ha sofert l’ envestida turística que n’ ha contaminat tants d’ altres i la vida tranquil·la dels seus habitants, encara bastant lligada als treballs i els dies, juga a favor de l’ obra del nostre artista. A Santa Margalida hi té l’ estudi on pot treballar sense sorolls ni impediments, pendent només de convertir en pintura i escultura la seva interpretació del món.

Si algú em preguntés quins elements són fonamentals en aquesta interpretació diria, que, a bandada de l’ entorn ofert pels fruits de la terra que l’ envolta, tan presents en la seva trajectòria, la música ocupa un paper destacadíssim. Com poden la pintura i l’ escultura interpretar música? Crespí resol el seu concert pictòric oferint-nos els instruments dels quals surt. Empra les seves formes per tal d’ evocar els sons que ens permetin gaudir de la lectura d’ uns determinats pentagrames.

La interrelació entre les diverses arts han preocupat i ocupat als artistes, i de manera especial als simbolistes que intentaren fins i tot organitzar concerts d’ olors. Jo crec que la voluntat pictòrica i escultòrica de Guillem Crespí no és lluny de cercar correspondències entre les arts diverses i aquestes correspondències els nostres sentits les capten de manera sinestèsica, ja que de la seva pintura i escultura surt música que sentim amb els ulls, mentre contemplem la seva obra.

Als tons de la paleta de Crespí hi ha una preferència pels colors de la natura, els ocres, marronencs de la terra, els grisos dels cels de l’ hivern serveixen de rerefons de l’ objecte que esdevé subjecte del quadre que de vegades podríem considerar un bodegó si entenem com a tals la pintura d’ objectes de tan llarga tradició a l’ art occidental.

Els bodegons sovint tenien un sentit simbòlic – present ja en els que podem considerar com antecedents, em referesc als trobats a les tombes dels antics egipcis- que s’ intensificà a partir de l’ edat mitjana amb la presència d’ algun element, bé fora un crani o un animaló fastigós- un ratolí, una mosca o un escarabat, com podem veure, per exemple, a la pintura de Flegel, un pintor que a mi m’ entusiasma- que entre flors, fruits o menjars deliciosos introdueix un element inquietant, negatiu o contaminador. Tot és efímer i caduc, ens adverteix, i en conseqüència la nostra existència està amenaçada, tal i com més endavant destacaran les “vanitas” que tants cops apareixen a la pintura barroca.. En certa mida ve a dir el mateix que la sentència clàssica: latet anguis in herba, entre les flors glateix la serp…

A partir del segle XVIII, els bodegons, que es segueixen conrreant, van perdent les connotacions simbòliques o fins i tot al·legòriques de l’ època barroca i serveixen als pintors per destacar els objectes que els atrauen i alhora experimentar amb la tècnica, construint i deconstruit, penso amb Picasso, Braque o Gris que també empraren instruments musicals, igual que Guillem Crespí.

El joc amb els rerefons, les tècniques mixtes, les líniess que suggereixen els contorns dels instruments, que de vegades pareixen surar dins una atmosfera màgica, són aspectes personalíssims que situen els bodegons de Guillem Crespí en la història de l’ art contemporani.

Carme Riera

‘Words to accompany the paintings and sculpture by Guillem Crespí’, by Carme Riera

Guillem Crespí Alemany asked me to say a few words to go along with his exhibit. Although his work does not need any type of presentation, much less any warranty since the work itself is significant and widely recognized, as an admirer of this Majorcan painter and sculptor it gives me great pleasure to accede to his request.

For a long time, especially near the end of the 19th century and the beginning of the 20th, a number of national and international painters visited Mallorca, attracted especially by the island light, which they attempted to imbue in their paintings. This interest in capturing the light is, to my understanding, the key element that joins, for example, the group of painters that settled in Pollensa – Anglada Camarasa, Cittadini, Bernaregi- or those who visited such places and melded it into their canvases, such as Rusiñol or Mir. Perhaps one of the essential secrets of beauty is indeed the light that emanates forth, a light that Guillem Crespí knows also and so well how to capture.

Crespí is from Santa Margalida, which means the Plaza of Mallorca; the town – not those domains of its city that belong to the zoning disasters of Can Picafort and Son Serra de Marina. His town has not suffered the onslaughts of tourists that have polluted so many others and infringed upon the serene lives of their inhabitants which, even though sufficiently bound to jobs and days, plays in favour of the works of our artist. He keeps his studio in Santa Margalida, where he is free to work without noise or interruptions, waiting only to convert into paint and sculpture his interpretation of the world.

If someone were to ask me what elements are fundamental in this interpretation, I would say that, within the environment that offers him the fruits of the Earth that surrounds him, remember that in his path, music plays a most extraordinary role. How can painting and sculpture interpret music? Crespí resolves his painting concerto by offering us the instruments from whence it comes. He uses his forms for the purpose of evoking sounds that allow us to enjoy the reading of certain determined pentagrams.

The interrelation between the different arts has long worried and preoccupied artists, especially the symbolists who have even tried to organize scent concerts. I believe that the pictorial and sculptural will of Guillermo Crespí is not far from seeking correspondence between the various arts, and these congruencies catch our senses synaesthesically, since from his painting and sculpture comes music that we feel with the eyes, while we contemplate his work.

In Crespí’s palette of tones there is a preference for the colours from nature: ochres, the brown of Earth, the greys of the winter skies serve as a backdrop for the object that becomes the subject of the painting that we could at times consider a still life if we understood as such the painting of objects of such a long tradition in western art. Still lifes often have a symbolic sense – already present in what we may consider as forebears, referring to those found in the tombs of ancient Egyptians – which intensified starting from the middle ages with the presence of some element, whether a skull or a revolting little animal such as a rat, a fly or a scarab, such as we can see, for example, in the painting of Flegel (a painter who excites me) where between the flowers, fruits or delicious foods he introduced a disquieting, negative or contaminating element. It warns us that everything is ephemeral and will end and, consequently, our very existence is threatened, just as would later stand out the Vanitas that appear in Baroque painting. To a certain extent it comes to mean the same as the classic Latin sentence: Latet anguis in herba; “The snake in the grass”.

Starting from the 18th century, the still lifes that continued to be painted began to lose their symbolic or even allegorical connotations of the Baroque period, and were used by painters to emphasize objects that attract, while at the same time experimenting with technique, constructing and deconstructing. I am thinking now about Picasso, Braque or Gris, who also used musical instruments, the same as Guillem Crespí.

The playing with background, the mixed techniques, the lines that suggest the contours of instruments, which sometimes seem to float in a magical atmosphere, are most personal aspects that place the still lifes of Guillem Crespí in the history of the contemporary art.

WORTE ALS BEGLEITUNG FÜR DIE GEMÄLDE UND SKULPTUREN DES GUILLEM CRESPÍ‘, VON CARME RIERA

Guillem Crespí Alemany hat mich gebeten, ein paar begleitende Worte zu seiner Ausstellung zu sagen. Obwohl seine Arbeit jegliche Art von Präsentation, geschweige denn Garantie, nicht braucht, da das Werk selbst signifikant und weithin anerkannt ist, ist es mir als Bewunderer dieses mallorquinischen Malers und Bildhauers eine grosse Freude seinen Wunsch zu erfüllen.

Für eine lange Zeit, vor allem im späten 19. und frühen 20. Jahrhundert, besuchten eine Reihe von nationalen und internationalen Künstlern Mallorca, vor allem angezogen durch das Insellicht, das sie versuchten auf ihre Bilder zu übertragen. Dieses Interesse an der Erfassung des Lichts ist, meiner Meinung nach, das Verbindungselement, zum Beispiel für die Gruppe von Malern, die in Pollença ansässig sind – Anglada, Camarasa, Cittadini, Bernaregi – oder diejenigen, die diese Orte besuchen und auf ihren Leinwänden verschmelzen, wie Rusiñol oder Mir. Vielleicht ist eines der wichtigsten Geheimnisse der Schönheit in der Tat das Licht, ein Licht, um das Guillem Crespí auch weiss und so gut erfassen kann.

Crespí ist aus Santa Margalida, dies bedeutet die Pla de Mallorca (Region im Zentrum der Insel), das Dorf, nicht die Bereiche der Gemeinde, die zu den städtischen Desastern gehören, Can Picafort und Son Serra de Marina- das nicht unter dem touristischen Ansturm gelitten hat , der viele andere kontaminiert hat und das ruhige Leben seiner Bewohner, sondern ziemlich verbunden mit der Arbeit und den Tagen, das spielt zu Gunsten unseres Künstlers . In Santa Margalida hat er ein Studio , wo er ohne Lärm oder Behinderungen arbeiten kann, bis nur Malerei und Bildhauerei zu seiner Interpretation der Welt wird.

Wenn mich jemand fragen würde, welches die wesentlichen Elemente in dieser Interpretation sind, würde ich sagen, dass innerhalb der Umwelt, die ihn umgibt, es die Früchte des Landes sind, in seinem Leben so präsent, spielt Musik eine sehr grosse Rolle. Wie kann Malerei und Bildhauerei Musik interpretieren? Crespí löst sein Konzertbild, bietet uns an, die Instrumente zu verlassen. Formen werden verwendet, um die Geräusche zu evozieren, die uns erlauben die Lektüre bestimmter Notenzeilen zu geniessen.

Die Wechselbeziehung zwischen den verschiedenen Künsten ist seit langem besorgt und beschäftigt Künstler, vor allem Symbolisten, die sogar versucht haben, Duftkonzerte zu organisieren. Ich glaube, dass der bildliche und bildhauerische Willen des Guillermo Crespí nicht weit von der Suche nach Übereinstimmung zwischen den verschiedenen Künsten ist, und diese Übereinstimmungen unsere Sinne auf synästhetische Weise fangen, da durch seine Malerei und Bildhauerei Musik kommt, die wir mit den Augen fühlen während wir seine Arbeit betrachten.

In Crespís Palette von Tönen gibt es eine Präferenz für Farben aus der Natur: Ocker, das Braun der Erde, die Grautöne des Winterhimmels dienen als Hintergrund für das Objekt, das der Gegenstand der Malerei ist, das manchmal eine Stilllebenmalerei zeigt, die in der westlichen Kunst eine lange Tradition hat. Stillleben hatten oft eine symbolische Bedeutung – heute können wir sie von unseren Vorfahren betrachten – , ich beziehe mich auf diejenigen, die in den Gräbern der alten Ägypter gefunden wurden, die sich vom Mittelalter bis in die Gegenwart verstärkte, ob ein Schädel oder ein Tier, wie eine Ratte, eine Fliege oder ein Skarabäus , wie wir zum Beispiel in der Malerei von Flegel sehen (ein Maler, der mich begeistert), wo zwischen den Blumen, Früchten oder köstlichen Speisen ein störendes Element erscheint, negativ oder Verursacher. Alles ist vergänglich und verderblich, warnt man uns, und damit ist unsere Existenz bedroht, ebenso wie die „Vanitas“ aufzeigt, die so oft in der Barockmalerei erscheint… Zu einem gewissen Grad geht es darum, wie die klassische Aussage sagt: latet Anguis in hierba – eine Schlange liegt im Gras…

Ab dem achtzehnten Jahrhundert verlieren die Stillleben, die immer noch wachsen, die symbolischen oder allegorischen Konnotationen der Barockzeit und dienen dem Maler, um die Objekte festzuhalten, die sie beim Experimentieren mit der Technik, Bau und Dekonstruktion gewinnen. Ich denke an Picasso, Braque und Gris, die auch Musikinstrumente verwenden, genau wie Guillermo Crespí. Das Spiel mit dem Hintergrund, die Mischtechniken, die Linien, die die Konturen der Instrumente, die manchmal in einer magischen Atmosphäre zu schweben scheinen, sind persönliche Aspekte, die die Stillleben des Guillem Crespí in der Geschichte der zeitgenössischen Kunst plazieren.