El niño que soñaba juguetes por Camilo José Cela Conde

Un cuento al abrigo de las telas y los papeles del pintor Crespí Alemany.

El niño, cuando era todavía un niño, soñaba a menudo que poseía el juguete más hermoso de todos los que cabe imaginar. En ocasiones se trataba de un tren de madera teñido por los lamparones del tiempo, altivo,veloz, poderoso; en otras, por ventura, de una bicicleta a la que los años no conseguían arrebatar la promesa de equilibrio, la tentación del riesgo, el pálpito del viento que golpea el rostro al lanzarse cuesta hacia abajo.

El niño se despertaba perplejo. Al mirar hacia sus trenes y su triciclo veía en ellos lo que los sueños le susurraban pero en versión desleída, triste, apagada, sin los colores que la duermevela añadían para transformar la locomotora en arco iris y las ruedas en confetti del que sabe a fresa y a limón y a anís y a menta. Quizá por eso el niño aguardaba a dormirse para jugar como juegan los niños cuando todavía son niños y no saben que los sueños carecen de sabores capaces de durar una eternidad.

Así el niño, noche tras noche, consiguió su milagro sin desearlo siquiera, porque los niños que todavía son niños no saben distinguir los milagros de la vida real. Poco a poco al despertar descubría, aquí y allí, una mancha nueva de color en sus juguetes antes callados, oscuros, melancólicos, tristes, añorantes de los destellos que, en sueños, no dejaban de lucir. La chimenea de su tren vomitaba, incluso de día, chispas de azules y cremas, y ráfagas de violetas y verdes, y fumarolas de todos esos colores que sabe inventarse el humo cuando no recuerda que lo están soñando. Una mañana, el niño comprobó atónito que el ropaje de estreno de sus juguetes no desaparecía al anochecer, ni al llegar el alba siguiente; que los colores, antes bien, se habían duplicado, qué digo, multiplicado por diez, por cien acaso hasta ganar, sobre luz, cuerpo: materia, espesor, rugosidad, textura.

Los colores con volumen son ya otra sustancia. Los sueños permanentes devienen categoría diferente, aurora de presencia, cosa que brilla, que huele, que se puede tocar.

Un desafío para el orden del universo.

Los niños que no crecen porque sueñan que no crecen, y lo hacen con sueños de colores que estallan en formas desparramadas sobre sus trenes y sus ruedas, suelen morir de niños mientras, dormidos, apenas se dan cuenta de que ellos mismos se han vuelto colorido en el recuerdo, mordisco en la memoria de quienes les quisieron bien.

Pero el orden no tiene siempre la última palabra. en ocasiones muy raras los niños que son niños siguen siéndolo de adultos y pueden convertir en reales miles de colores gracias a haber dado con un artilugio impensable para quienes, habiendo sido niños, olvidaron sus sueños en el fondo más oscuro del armario más lejano.

No se lo digan ustedes a nadie: los niños así se convierten en pintores (es un secreto que ni siquiera tendría que susurrarles), tal vez se tropiecen ustedes en ocasiones con un niño de tal suerte, transformado en genio que vomita por la chimenea de su tren particular unas chispas incapaces de quedarse en ningún color en concreto.

De ser así, aparten la mirada, existe peligro de contagio porque los niños, cuando han sido alguna vez niños, conservan para siempre el riesgo de soñar.

Camilo José Cela Conde

El nin que somiava joguines per Camilo José Cela Conde

 Un conte a l’abric de les teles i els papers del pintor Crespí i Alemany

El nin, quan encara era un nin, sovint somiava que posseïa la jugueta més bonica de totes les que es poden imaginar. En ocasions, es tractava d’un tren de fusta tenyit per les llànties del temps, altiu, veloç, poderós; en altres, per ventura, d’una bicicleta a la que els anys no aconseguien arravatar la promesa d’equilibri, la temptació del risc, la palpitació del vent que colpeja el rostre al llançar-se costa cap abaix.

El nin es despertava perplex. Quan mirava els seus trens y el seu tricicle veia en ells el que els somnis li xiuxiuejaven però en versió desllegida, trista, apagada, sense els colors que l’adormien i transformaven la locomotora en arc de sant Martí i les rodes en confetti del que sap a fresa, llimona i a anís amb menta. Tal volta per això, el nin esperava dormir-se per jugar com juguen els nins quan encara són nins i no saben que els somnis no tenen sabors capaços de durar una eternitat.

Així, el nin, vespre rera vespre, aconseguí el seu miracle sense desitjar-ho, perquè els nins que encara són nins no saben distingir els miracles de la vida real. Poc a poc al despertar, descobria aquí i allà, una nova taca de color a les seves juguetes abans callades; obscurs, melancòlics, tristos, anyorants dels resplendors que, en somnis, no deixaven de lluir. La xemeneia del seu tren vomitava, inclòs de dia, espurnes de blaus i cremes, i ràfegues de granes i verds, i fumerols de tots aquests colors que sap inventar-se el fum quan no recorda que ho estan somiant. Una matí, el nin comprovà atònit que l’envoltada d’estrena de les seves juguetes no desapareixia al fer-se de vespre, ni en arribar l’alba següent; que els colors, abans bé, s’havien duplicat, què dic, multiplicat per deu, per cent fins a guanyar, sobre llum, cos: matèria, espessor, rugositat, textura.

Els colors amb volum són ja una altra substància. Els somnis permanents es converteixen en categoria diferent, aurora de presència, cosa que brilla, que fa olor, que es pot tocar.

Un desafiament per a l’ordre de l’univers.

Els nins que no creixen perquè somien que no creixen, i ho fan com somnis de colors que esclaten en formes vessades sobre els seus trens i les seves rodes, solen morir de nins mentre, dormits, tan sols es donen compte de què ells mateixos s’han tornat colorits en el record, tall a la memòria pels qui els volgueren bé.

Però l’ordre no té sempre la darrera paraula. En ocasions molt estranyes, els nins que són nins, segueixen sent-ho d’adults i poden convertir en reals mils de colors gràcies a haver donat amb un artilugi impensable per a qui, havent estat nins, oblidaren els seus somnis en el fons més obscur de l’armari més llunyà.

No ho diguin a ningú: els nins així es converteixen en pintors (és un secret que ni tan sols hauria d’insinuar).

Tal volta es topin en ocasions amb un nin d’aquesta sort, transformat en geni que vomita por la xemeneia del seu tren particular unes espurnes incapaces de quedar-se en cap color concret.
De ser així, apartin la mirada.

Existeix perill de contagi, perquè els nins, quan han estat alguna vegada nins, conserven per sempre el risc de somiar.

‘The child who dreamed of toys’, by Camilo José Cela Conde

 A tale told under the shelter of the canvasses and papers of the painter Crespí Alemany.

The child, while still a child, frequently dreamed that he was in possession of the most wonderful toy imaginable. At times it would be a train stained by time, proud, fast, powerful; on other occasions, perhaps, a bicycle which the years had not robbed of the promise of balance, the temptation of risk, the feel of the wind in his face as he launched himself downhill.

The child would awake perplexed. Looking towards his trains and his tricycle he saw in them what the dream had whispered, but in diluted version, sad, dim, without the colours which slumber had added to transform the locomotive into a rainbow and the wheels into confetti that tasted of strawberry and lemon and aniseed and mint. Perhaps for this reason the child awaited sleep to play as children play when they still are children and do not know that dreams have no flavours capable of lasting an eternity.

Thus the child, night after night, managed his miracle without even uncovering it, because children do not know how to distinguish miracles from real life. Little by little, on waking, he discovered, here and there, a new patch of colour on his toys which had previously been silent, dark, melancholic, sad, missing the sparks which, in his dreams, continued to glow. The smoke stack of his train, even during the daytime, vomited sparks in blues and creams, and puffs in violets and greens, and fumaroles in all the colours smoke can be when it does not recall that it is being dreamed. One day the boy noticed, astonished, that his toys’ new apparel did not disappear at dusk, nor at the coming dawn; that the colours, previously fine, had doubled, what am I saying, multiplied tenfold, a hundredfold or more, in terms of light and body: material, thickness, roughness, texture.

Colours with volume become a different substance entirely. Permanent dreams become something else, an aura of their presence, something that shines, which has a scent, which is palpable.

A challenge for the order of the universe.

Children who do not grow because they dream that they do not grow, and they do it by means of dreams which burst in scattered forms upon their trains and wheels, tend to die as children while, asleep, they barely notice that they themselves have in memory become tinged with colour, in the memories of those who loved them well.

But order does not always have the last word. On very rare occasions, children who are children continue to be so as adults and are able to make myriad colours become real, because they have found a device unthinkable to those who, as children, forgot their dreams in the darkest depths of the furthest cupboard.

Do not tell anyone: such children become painters (this is a secret which I should not even be whispering to you).

Perhaps you will occasionally come across such a lucky child as this, transformed into a genius vomiting from the smokestack of his private train sparks unable to remain in any definite colour.
Should this happen, avert your gaze.

There is a danger of contagion, because children, once they have been children, maintain forever the risk of dreaming.

DAS KIND, DAS VON SPIELZEUGEN TRÄUMTE‘, VON CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Eine Geschichte erzählt unter dem Schutz der Leinwände und Papiere des Malers Crespí Alemany.

Der Kind, während es noch ein Kind war, träumte oft davon, dass es im Besitz des schönsten erdenklichen Spielzeugs war. Manchmal war es ein Zug, befleckt durch die Jahre, stolz, schnell, mächtig; bei anderen Gelegenheiten vielleicht ein Fahrrad, welches die Jahre noch nicht der Verheissung des Gleichgewichts, der Versuchung des Risikos beraubt hatten, das Gefühl des Windes in seinem Gesicht, als er sich bergab stürzte.

Das Kind würde ratlos erwachen. Mit Blick auf seine Züge und sein Dreirad sah es in ihnen, was der Traum ihm zugeflüstert hatte, aber in abgeschwächter Version, traurig, dunkel, ohne die Farben, welche der Schlummer hinzugefügt hatte, um die Lokomotive in einen Regenbogen zu verwandeln und die Räder in Konfetti, das nach Erdbeeren und Zitrone und Anis und Minze schmeckte. Vielleicht erwartete das Kind aus diesem Grund den Schlaf, um zu spielen wie Kinder spielen, wenn sie noch Kinder sind und nicht wissen, dass Träume keinen Geschmack haben, der eine Ewigkeit anhalten könnte.

So bekam das Kind, Nacht für Nacht, sein Wunder, ohne es auch nur zu wollen, denn Kinder wissen nicht, wie man Wunder vom wirklichen Leben unterscheidet. Nach und nach, beim Erwachen, entdeckte es hier und da einen neuen Farbtupfer auf seinen Spielzeugen, vorher still, dunkel, melencholisch, traurig, ohne das Funkeln, das in seinen Träumen nicht aufhörte zu leuchten. Der Schornstein seines Zuges spuckte, auch am Tage, blaue und cremefarbene Funken aus, und Dampfwolken in violett und grün, und Fumarolen in all den Farben, die Rauch annehmen kann, wenn er sich nicht daran erinnert, dass er geträumt wird.

Eines Morgens bemerkte das Kind erstaunt, dass die neue Erscheinung seiner Spielzeuge weder in der Abenddämmerung noch beim nächsten Morgengrauen verschwand; dass die Farben, vorher schön, sich verdoppelt, was sage ich, verzehnfachten, hundertfacht hatten, hundertfach vielleicht gewonnen hatten an Licht und Körper: Material, Dicke, Rauheit, Textur.

Farben mit Volumen sind von gänzlich anderer Substanz. Permanente Träume sind eine andere Kategorie, Morgenröte der Präsenz, etwas, das glänzt, das duftet, das man berühren kann.

Eine Herausforderung für die Ordnung des Universums.

Kinder, die nicht erwachsen werden, weil sie träumen, dass sie nicht erwachsen werden, und das bewirken mit Farbträumen, die in weit verstreuten Formen über ihren Zügen und ihren Rädern bersten, pflegen als Kinder zu sterben, während sie, schlafend, sich kaum darüber klar werden, dass sie selbst zurückgekehrt sind mit Farbigkeit, verankert im Gedächtnis derer, die sie liebten.

Aber die Ordnung hat nicht immer das letzte Wort. In sehr seltenen Fällen, bleiben Kinder auch als Erwachsene Kinder und sind in der Lage, Tausende von Farben in der Realität zu verwandeln, dank einer ihnen gegebenen Fähigkeit, undenkbar denen, die, als sie Kinder waren, ihre Träume in der dunkelsten Ecke des entferntesten Schrankes vergaβen.

Sagen Sie es niemandem: Solche Kinder verwandeln sich in Maler (dies ist ein Geheimnis, das ich nicht einmal flüsternd verbreiten würde). Veilleicht treffen Sie gelegentlich einmal zufällig auf solch ein Glückskind, verwandelt in ein Genie, das durch den Schornstein seines besonderen Zuges Funken ausspuckt, die keine bestimmt Farbe behalten können. Sollte dies geschehen, wenden Sie den Blick ab, es besteht die Gefahr der Ansteckung, weil Kinder, wenn sie einmal Kinder gewesen sind, für immer das Risiko des Träumens behalten.

Camilo José Cela Conde

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, clica en el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies