Crespí Alemany o la constitución del artista por Baltasar Porcel

 

Mallorca está donde ya no está. Me refiero al conocidísimo cartel internacional: la Mallorca de las raíces que configuran una fisonomía propia ya sólo se encuentra en el interior de la isla, en sus rincones de montaña y en sus llanuras soleadas, en unos muebles, en unos huertos, en el “silencio profundo”, que decía real y metafísicamente Miquel dels Sants Oliver. En una vivienda humana construida con el tacto y la fuerza de las manos, con el dominio histórico de la mirada sobre las cosas, sobre los latidos de la vida.

El extranjero que viaja hasta ella casi siempre cree que ha estado en Mallorca, pero lo que ha visitado es un cartel de propaganda con playas, hoteles, tiendas, carreteras llenas de coches, exacerbado ruido ambiental. De ahí que, si además de vivir todo eso el visitante quiere conocer la isla, tiene que recorrer su interior. O, metafóricamente hablando, a los cuadros de Guillem Àngel Crespí i Alemany.

Crespí i Alemany es de Santa Margalida, un viejo pueblo que reposa entre los rastrojos del interior de la isla y las olas de la bahía de Alcúdia, la conquista de Mallorca y el trabajo y el temor. Probablemente sea de aquí de donde le provienen a Crespí i Alemany los colores de luz de su arte, tan abiertos y tan limpios y tan consistentes, una atmósfera donde podrían coincidir la tonalidad alada de un Matisse y la pincelada carnosa de un Soutine, pero donde hay y se multiplica el cromatismo radiante y enérgico sin duda del propio Crespí i Alemany, la originalidad de su firma.

De este modo el artista sitúa en la tela la materia concreta de su observación, de su motivación, de su sentimiento: las coles lozanas y el volumen de las mesas, el juego de las cerezas y la escuadra de las sillas, las calabazas pletóricas y los balancines alados, los limones ácidos y los platos callados, la trenza de una ristra de tomates y la circunferencia fonda de una gran olla de cobre.

O sea, lo que no tiene historia ni entretenimiento, lo que no quiere llenar la pintura con anécdotas fuera de la pintura, pero que en cambio tiene esencia: un volumen hecho a base de tacto y de lo sensorial, unas leyes de existencia propias, la materia por la materia. “Yo soy el que soy”, proclama Jehová en el Viejo Testamento.

Después las manos que han sembrado las sandías en la tierra ciénaga y que han serrado y claveteado una madera, amasan con la pintura la conversión de estos elementos temporales en esencia emblemática persistente de la naturaleza que los forja.

Las manos extendidas también, evidentemente, como la gran capacidad creadora de Guillem Àngel Crespí i Alemany, que experimenta riguroso y generoso a partir del conocimiento y dominio de la inmediatez. Una pintura donde nada es gratuito y todo es consecuente.

Crespí i Alemany usa tintas industriales y pigmentos naturales, pasta de papel y resina acrílica, caseína y acuarela. Todo lo ha fabricado él mismo o al menos lo ha manipulado: un color no es una convención sino una individualización, cada franja del arco iris no es una decoración sino una personalización.

Entonces el cuadro se desglosa y al mismo tiempo se integra en un fondo que puede consistir en un delicado matiz grisáceo, un humo sutil, sobre el que puede reinar la espléndida figuración de una col de la huerta convertida en una forma autónoma, donde el azul o el rojo inexistentes al natural cobran en la obra artística una nueva naturalidad, una rotunda expresividad.

Con el dibujo que en realidad configura un teorema lineal de armonías, casi una excusa para desplegar las cualidades del cromatismo o la grosor material. El respaldo de una silla o las curvas de un balancín modelo thonet se realzan en danza geométrica, la gracia de lo inmóvil. Y la rugosidad del papel estrujado se convierte en escarbada materia orgánica, condensación presta.

La pintura mallorquina de estos últimos años tiene un lugar en el arte transfronterero del momento; está hecha por artistas que conocen su oficio y que son fieles a su intuición: no hay mejor manera que la moldeada por esta conjunción para conseguir la originalidad. Pero una cosa es moverse tras las avanguardas convencionales y sucesivas que pululan por doquier y otra distinta chupar del epicentro visceral de la creación.

Hay que registrar, pues, dos grupos: Guillem Àngel Crespí i Alemany forma parte del segundo, del que está a la cabeza y avanza.

Barcelona, 2002.

Crespí Alemany o la constitució de l’artista per Baltasar Porcel

 

Mallorca és allà on ja no és. Vull dir com conegudíssim cartell internacional: la Mallorca de les arrels que configuren una fesomia ja només es troba en l’interior de l’illa, a les seves raconades de muntanya i en els seus plans assolellats, a uns mobles, a uns horts, al “silenci pregon”, que deia real i metafísicament Miquel dels Sants Oliver. A un habitatge humà construit amb el tacte i la força de les mans, amb el domini històric de la mirada damunt les coses, damunt els batecs de la vida.

L’estranger que hi ve de viatge gairebé sempre creu que ha estat a Mallorca, però el que ha visitat és un cartell de propaganda amb platges, hotels, botigues, carreteres plenes de cotxes, exacerbat soroll ambiental. Per això allà on aquest visitant ha d’anar, si a més de viure tot això vol conèixer l’illa, és al seu interior. O, metafòricament parlant, als quadres de Guillem Àngel Crespí i Alemany.

Crespí i Alemany és de Santa Margalida, un vell poble reposat entre els rostolls interiors i les onades de la badia d’Alcúdia, la Conquesta i la feina i la por. Llavors d’aquí problablement li venen a Crespí Alemany els colors de llum del seu art, tan oberts i tan nets i tan consistents, una atmosfera on hi podrien coincidir la tonalitat alada d’un Matisse i la pinzellada carnosa d’un Soutine, però on hi ha i s’hi multiplica el cromatisme radiant i enèrgic sens dubte del propi Crespí i Alemany, l’originalitat de la seva signatura.

L’artista, així, situa en la tela la matèria concreta de la seva observació, de la seva motivació, del seu sentiment: les cols ufanes i el volum de les taules, el joc de les cireres i l’escaire de les cadires, les carabasses pletòriques i els balancins alats, les llimones àcides i els plats callats, la tronyella d’un enfilall de tomàtiques i la circumferència fonda d’un calderò d’aram.

O sigui, el que no té història ni entreteniment, el que no vol omplir la pintura amb anècdotes fora de la pintura, però que en canvi té ésser: un volum fet de tacte i sensorialitat, unes lleis pròpies d’existència, la matèria per la matèria. “Jo sóc el que sóc”, proclama Jehovà a l’Antic Testament.

Llavors les mans que han sembrat les síndries en la terra llacorosa i que han serrat i clavetejat una fusta, pasten amb la pintura la conversió d’aquests elements temporals en essència emblemàtica persistent de la natura que els forja. Les mans enteses també, evidentment, com la gran capacitat creadora de Guillem Àngel Crespí i Alemany, que experimenta rigorós i generós a partir del coneixement i domini de la immediatesa. Una pintura on res no hi és gratuït i tot hi és conseqüent.

Crespí i Alemany usa tintes industrials i pigments naturals, pasta de paper i resina acrílica, caseïna i aquarel·la. Tot ho ha fet ell o almenys ho ha manipulat: un color no és una convenció sinó una individualització, cada franja de l’arc de santmartí no és una decoració sinó una personalització.

Aleshores el quadre es desglossa i alhora s’integra en un fons que pot consistir en una delicada matisació grisosa, un fum subtil, damunt del qual hi pot regnar l’esplèndida figuració d’una col de l’horta convertida en una forma autònoma, on el blau o el vermell inexistents al natural esdevenen en l’obra artística una nova naturalitat, una rotunda expressivitat.

Amb el dibuix que en realitat configura un teorema linial d’harmonies, gairebé una excusa per desplegar les qualitats del cromatisme o la grossor matèrica. El respatller d’una cadira o les corbes d’un balancí model thonet es realcen en dansa geomètrica, la gràcia de l’immòbil. I la rugositat del paper matxucat es converteix en gratallosa matèria orgànica, condensació amatent.

La pintura mallorquina d’aquests darrers anys té un lloc en l’art transfronterer del moment, la fan artistes que coneixen el seu ofici i que segueixen la seva intuïció: no hi ha millor manera que l’emmotllada per aquesta conjunció per assolir l’originalitat. Però una cosa és bellugar-se darrera les avantguardes convencionals i successives que pul·lulen arreu i l’altra és xuclar l’epicentre visceral de la creació. S’han de registrar, doncs, dos grups: Guillem Àngel Crespí i Alemany forma part del segon, del que va davant i endavant.

Barcelona, 2002.

Crespí i Alemany or the constitution of the artist, by Baltasar Porcel

 

Mallorca is where it is no longer. What I mean is as a well-known international poster: the real Mallorca, its features hewn out of deep roots, can only be found inland, in the nooks and crannies of mountains, on sunlit plains, in pieces of furniture, in market gardens, in the “profound silence”, both real and metaphorical, of Miquel dels Sants Oliver. In a dwelling built with the touch of strong hands, controlled by a historical outlook on things, on the ups and downs of life.

The foreigner who comes on holiday usually thinks he has been in Mallorca, but what he or she has really visited is a publicity poster with beaches, hotels and shops, roads overcrowded with cars, dreadful all-pervading noise. So if, instead, he wants to get to know the island, where the visitor should really go is inland. Or, metaphorically speaking, to the paintings of Guillem Àngel Crespí i Alemany. Crespí i Alemany is from Santa Margalida, an ancient village nestling between fields of stubble and a sea of waves, the bay of Alcudia, the Conquest, toil and fear. No doubt this is where Crespí i Alemany finds the colour that, so clearly, so purely, so consistently, illuminates his art, creating an atmosphere in which the streamlined hues of Matisse and the well-rounded brushstrokes of Soutine may coincide, but where the radiant, energetic chromatism of Crespí i Alemany himself, the seal of his originality, abounds.

The artist transfers to canvas the material results of his observation, his motivation, his feelings: lush cabbages and the contours of a table, bunches of cherries and the angles of a chair, exuberant pumpkins and the armrests of a rocking-chair, bitter lemons and silent plates, the thick braid of a string of tomatoes and the deep circumference of a copper cooking-pot.

In other words, neither history nor entertainment, paintings devoid of anecdotes beyond the painting itself but, nevertheless, imbued with being: volume created from touch and sensation, its own laws of existence, matter for matter’s sake. “I am who I am” as Jehovah proclaimed in the Old Testament.
Hands that have planted watermelons in muddy soil, that have sawed and nailed together pieces of wood, mould these temporary objects through painting into an essential portrayal that persists in nature. Hands, of course, in the sense of the enormous creative talent of Guillem Àngel Crespí i Alemany, whose meticulous and bountiful experiments are based on his knowledge and command of immediacy. Nothing is gratuitous in these paintings; everything is consistent. Crespí i Alemany uses industrial dyes and natural pigments, paper pulp and acrylic resin, casein and watercolour. He makes it all himself or at least manipulates it: for him, colour is not conventional but individual, each band of colour in the rainbow not an adornment but a personalisation.

His pictures are both detached from and integrated into a background that may consist of delicate shades of grey, as subtle as smoke, dominated by the splendid outline of a cabbage with a shape of its own, where blues or reds absent in nature take on a new naturalness in the work of art, a forthright expressiveness.

Drawings which, in reality, form a linear theorem of harmonies are almost an excuse for displaying chromatic quality or material mass. The back of a chair or the curves of a rocking-chair are highlighted in a geometric dance, with motionless grace. And the rough texture of shredded paper becomes gritty organic matter, felicitous condensation.

Mallorcan painting of recent years can hold its own on the international art scene, being created by artists who know their craft and follow their intuition: no better combination than this to achieve originality. But it is one thing to follow in the footsteps of the series of conventional trendsetters to be found everywhere and quite another to drink from the fundamental source of creation. So, for the record, we have two groups of artists, and Guillem Àngel Crespí i Alemany belongs to the second, the group that is at the forefront and will remain at the forefront.

Barcelona, 2002.

Crespí Alemany oder die verfassung des Künstlers, von Baltasar Porcel

Mallorca ist, wo es schon nicht mehr ist. Ich meine das wohlbekannte internationale Bild des ursprünglichen Mallorca, Mallorcas Wurzeln können nur noch im Landesinneren gefunden werden, in den Winkeln der Berge und auf seinen sonnenbeschienenen Ebenen, in Möbelstücken, in den Obstgärten, in der “tiefen Stille”, real und metaphysisch, wie Miguel dels Sant Oliver sagt. In einem Haus, gebaut mit dem Feingefühl und der Kraft der Hände, unter der Kontrolle des historischen Blickes auf die Dinge, auf die Herzschläge des Lebens.

Der Fremde, der hierher gereist ist, glaubt fast immer, er sei auf Mallorca gewesen, aber das, was er besucht hat, ist ein Reklameplakat mit Stränden, Hotels, Läden, Strassen voller Autos, schrecklichem Lärm überall. Deshalb sollte der Besucher, der mehr als das erleben will und die Insel kennen lernen möchte, ihr Inland bereisen. Oder, metaphorisch gesprochen, die Gemälde von Guillem Àngel Crespí i Alemany.

Crespí i Alemany stammt aus Santa Margalida, einem alten Dorf, eingebettet zwischen den Stoppelfeldern des Inselinneren und den Wellen der Bucht von Alcudia, der Eroberung von Mallorca und der Arbeit und der Angst. Wahrscheinlich kommen von hier die hellen Farben der Kunst des Crespí i Alemany, so offen und so sauber und so konsequent; eine Atmosphäre, in die die stromlinienförmigen Farbtöne eines Martisse und die gut abgerundeten Pinselstriche von Soutine passen könnten, wo aber die strahlende, energetische Chromatik von Crespí i Alemany selbst ohne Zweifel das Siegel seiner Originalität multipliziert.

So bringt der Künstler den genauen Gegenstand seiner Beobachtung, seiner Motivation, seiner Gefühle auf die Leinwand: den üppigen Kohl und den Umfang der Tische, das Spiel der Kirschen und die Ecken der Stühle, riesige Kürbisse und die Armlehnen eines Schaukelstuhls, saure Zitronen und stille Mahlzeiten, den Zopf aus Tomatenrispen und den Umfang eines grossen Gasthof-Kupferkessels.

Mit anderen Worten, weder Geschichte noch Unterhaltung, Gemälde frei von Anekdoten über die Malerei selbst, aber dennoch erfüllt mit Befinden: Volumen von Berührung und Empfindung, seine eigenen Gesetze der Existenz geschaffen, der Sache willen. “Ich bin, wer ich bin”, wie Jehovah im Alten Testament verkündigt.

Hände, die Wassermelonen im schlammigen Boden gepflanzt haben, die Holzstücke gesägt und genagelt haben, formen diese temporären Objekte durch die Malerei zu einer wesentlichen Darstellung, die in der Natur besteht.

Hände, natürlich, im Sinne des enormen kreativen Talents des Guillem Àngel Crespí i Alemany, dessen sorgfältige und freigebige Experimente auf seinem Wissen und Befehl der Unmittelbarkeit basieren. Nichts ist überflüssig in diesen Bildern; alles ist im Einklang.

Crespí i Alemany verwendet industrielle Farbstoffe und natürliche Pigmente, Papierzellstoff und Acrylharz, Kasein und Aquarell. Alles stellt er selbst her oder manipuliert es zumindest: eine Farbe ist nicht Konvention, sondern eine Individualisierung, jeder Streifen des Regenbogens ist nicht Dekoration, sondern eine Personalisierung.

Seine Bilder sind gelöst und gleichzeitig in einen Hintergund integriert, der aus zarten Grautönen bestehen kann, so subtil wie Rauch, in dem eine herrliche Figuration eines Kohls aus dem Garten auf eine autonome Art und Weise regieren kann, wo das Blau oder das Rot in der Natur nicht existent, der Arbeit des Künstlers eine neue Natürlichkeit geben, volle Ausdruckskraft.

Zeichnungen, die in der Realität einen linearen Satz von Harmonien bilden, sind fast ein Vorwand für die Anzeige von Farbqualität oder Materialstärke. Die Rückseite eines Stuhls oder die Kurven eines Schaukelstuhls in einem geometrischen Tanz hervorgehoben, die Gnade der Unbeweglichkeit. Und die rauhe Textur des Papiers wird zu organischen Stoffen, gelungene Kondesation.

Die mallorquinische Malerei der letzten Jahre hat einen Platz in der internationalen Kunstszene, der von Künstlern, die ihr Handwerk verstehen und ihrer Intuition folgen, gehalten wird: Es gibt keinen besseren Weg, als diese Verbindung zur Originalität. Aber es ist eine Sache, in die Fussstapfen der vielen konventionellen Trendsetter zu treten, von denen es überall nur so wimmelt, und eine ganz andere, von der grundlegenden Quelle der Schöpfung zu trinken.

Also um festzuhalten, wir haben zwei Gruppen von Künstlern und Guillem Àngel Crespí i Alemany gehört zur zweiten, der Gruppe, die an der Spitze ist und an der Spitze bleibt.

Barcelona, 2002

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, clica en el enlace para más información.

ACEPTAR
Aviso de cookies
× Si lo prefiere, puede contactar a través de WhatsApp