El nin que es feia preguntes per Eduardo Infante
Crespí Alemany ens convida a mirar el món des de la filosòfica mirada de l’infant que hem estat; que seguim sent tot i que el soroll de la taula de treball ens impedeixi escoltar-lo i reconèixer-nos. El nostre nen és com una ombra que ens acompanya sempre, que es projecta en direcció oposada al nostre pas i que, precisament per això, no solem adonar-nos de la seva presència.
Des dels ulls del nen tot es torna, de nou, un immens misteri. Els objectes ja no són obvietats i quotidianitats, estris i eines, simples coses o mer attrezzo per a les nostres existències. Sota la mirada del nen un violí és un enigma que ens atordeix, ens embruixa, ens deixa perplexos, ens problematitza i ens incita a preguntar: Per què la fusta pot transformar-se en música? Per què de el caos sorgeix l’harmonia? Per què uns acords toquen la nostra ànima, la mouen i la commouen?
Des de la visió de l’infant un gall és un animal egregi i pur, que deixa traspassar una encegadora llum carregada de preguntes: Per què la realitat està configurada així i no d’una altra manera? Com es podria distingir la veritat del que és aparent? Com hauríem d’obrar per arribar a la virtut? Què és la virtut? Com s’adquireix? Per què no puc deixar de fer-me preguntes?
Eduardo Infante