La edad de las musas por Hèctor Bofill
Guillem Crespí propone un gesto de vanguardia: referirse con sus esculturas y sus cuadros a la música como objeto. Transita, pues, por un camino sin duda atrevido como el de crear un lenguaje plástico basado en la alusión a otra disciplina. Como primera impresión, su obra me trasladó hacia la contemporaneidad musical, en el sentido de plantear composiciones que otorgaran al instrumento el espacio central: un continente que se convierte contenido, una existencia que se transforma en esencia. Así lo exploró, por ejemplo, John Cage con la idea de permanecer en silencio ante el piano (cuatro minutos, treinta y tres segundos). Y, tal vez no exagero, si me parecen más poderosas y más exitosas las pesquisas de Guillem Crespí desde el retrato de un clarinete o desde sus esculturas sobre un contrabajo que algunos ejercicios pirotécnicos de la música de vanguardia.
El artista crea un perfecto equilibrio entre la rotundidad de las formas que evoca y una ligereza casi onírica, propiedad sin duda impulsada por el dominio del trazo y de la mancha, la sabia combinación entre una apuesta figurativa con espacios que deslizan la abstracción. Crespí nos atrae hacia un imaginario en el que los avatares se traducen en formas de cultura, tal vez inmerso en esta tendencia que reconoce como una sociedad avanzada sólo puede prosperar si coloca el discurso estético en el centro de sus pretensiones.
La sensibilidad artística deviene sujeto y objeto, la capa más elevada y más densa de los anhelos humanos, la infraestructura emocional de una comunidad y de sus códigos. Por ello, en una época en la que planean todo tipo de incertidumbres sobre la actividad social, en el que la economía o la política caen en la fractura y se encuentran despojadas de su capacidad de aglutinar formas de organización co lectiva, tal vez sea el momento de abrir paso a estas epifanías que Guillem Crespí hilvana como preludio de la edad de las musas en que el espectador disfrute, reflexione y cierre las heridas de las violencias que la acosan.
En cada obra de las que se presentan, sea en la ampulosidad del dibujo, sea en la estilización de la forja escultórica, convergen las funciones de confort estético, de revelación y de transformación que se desearía buscar en toda aproximación artística. Sin duda nos encontramos ante una apuesta ambiciosa que nos proporciona nuevos lenguajes para nuevos tiempos.
Héctor Bofill
Altafulla, octubre de 2009
L’edad de les muses per Hèctor Bofill
Guillem Crespí proposa un gest d’avantguarda: referir-se amb les seves escultures i els seus quadres a la música com a objecte. Transita, doncs, per un camí sens dubte agosarat com el de crear un llenguatge plàstic basat en l’al·lusió a una altra disciplina. Com a primera impressió, la seva obra em va traslladar cap a la contemporaneïtat musical, en el sentit de plantejar composicions que atorguessin a l’instrument l’espai central: un continent que esdevé contingut, una existència que es transforma en essència. Així ho explorà, per exemple, John Cage amb la idea de restar en silenci davant del piano (quatre minuts, trenta tres segons). I, tal vegada no exagero, si em semblen més poderoses i més reeixides les indagacions de Guillem Crespí des del retrat d’un clarinet o des de les seves escultures sobre un contrabaix que alguns exercicis pirotècnics de la música d’avantguarda.
L’artista crea un perfecte equilibri entre la rotunditat de les formes que evoca i una lleugeresa gairebé onírica, propietat sens dubte impulsada pel domini del traç i de la taca, la sàvia combinació entre una aposta figurativa amb espais que llisquen l’abstracció. Crespí ens atrau cap a un imaginari en què els avatars es tradueixen en formes de cultura, potser immergit en aquesta tendència que reconeix com una societat avançada només pot prosperar si col·loca el discurs estètic al centre de les seves pretensions.
La sensibilitat artística esdevé subjecte i objecte, la capa més elevada i més densa dels anhels humans, la infraestructura emocional d’una comunitat i dels seus codis. Per això, en una època en la qual planen tota mena d’incerteses sobre l’activitat social, en què l’economia o la política cauen en la fractura i es troben desposseïdes de la seva capacitat d’aglutinar formes d’organització col·lectiva, tal vegada sigui el moment d’obrir pas a aquestes epifanies que Guillem Crespí embasta com a preludi de l’edat de les muses en què l’espectador gaudeixi, reflexioni i tanqui les ferides de les violències que l’assetgen.
En cada obra de les que es presenten, sigui en l’ampul·lositat del dibuix, sigui en l’estilització de la forja escultòrica, convergeixen les funcions de comfort estètic, de revelació i de transformació que hom desitjaria cercar en tota aproximació artística. Sens dubte ens trobem davant una aposta ambiciosa que ens proporciona nous llenguatges per a nous temps.
Hèctor Bofill
Altafulla, octubre de 2009
‘Age of The Muses’, by Hèctor Bofill
Guillem Crespí proposes an avant-garde gesture: referring to his sculptures and his paintings to music as an object. Moves, then certainly a way as to create a bold artistic language based on the reference to another discipline. As a first impression, his work moved me to the contemporary musical compositions in the sense of thinking that give the instrument the central space, a continent that content becomes an existence which becomes essence. This is explored, for example, John Cage with the idea to remain silent at the piano (four minutes thirty three seconds). And perhaps not exaggerating if I feel more powerful and more successful the investigations of Guillem Crespí from the portrait of a clarinet from his sculptures on a bass that some exercises of pyrotechnic avant-garde music.
The artist creates a perfect balance between the roundness of the forms that evokes lightness and almost dreamlike, undoubtedly driven by the property line and the domain of the stain, the wise combination of a bet with sites that slip figurative abstraction. Crespi draws us into an imaginary in which avatars can lead to forms of culture, perhaps immersed in recognizing this trend as an advanced society can only thrive if placed in the center of the aesthetic discourse of its claims.
The artistic sensibility becomes subject and object, the highest and most dense layer of human desires, the emotional infrastructure of a community and their codes. So in an era in which all sorts of uncertainties hover over social activity in which economics and politics fall into the gap and are deprived of their ability to bring together collective forms of organization tive, it may be time to make way for these epiphanies that Guillem Crespí baste as a prelude to the age of the muses that the audience enjoy, reflect, and closes the wounds of violence that beset.
In each of the presented work, whether in the ampoule lositat the drawing is in the styling of wrought iron sculpture of comfort functions converge aesthetic of revelation and transformation that one would find in any artistic approach. No doubt we are facing an ambitious bet which gives us new languages for new times.
Hector Bofill
Altafulla, October 2009
‚DAS ZEITALTER DER MUSEN‘, VON HÈCTOR BOFILL
Guillem Crespí schlägt eine avantgardistische Geste vor: mit seinen Gemälden und Skulpturen bezieht er sich auf die Musik als Objekt. Also ohne Zweifel ein kühner Weg, der Erschaffung einer visuellen Sprache, auf der Grundlage der Bezugnahme auf eine andere Disziplin. Nach dem ersten Eindruck versetzte mich seine Arbeit in die zeitgenössische Musik – in dem Sinne, dass Kompositionen angeregt werden, die den Instrumenten den zentralen Raum gewähren; ein Kontinent, der sich in Inhalt verwandelt; eine Existenz, die sich umformt in Essenz. Auf diese Weise hat das beispielsweise John Cage erforscht mit der Idee des Schweigens vor dem Klavier (4 Minuten, 33 Sekunden). Und vielleicht übertreibe ich nicht, wenn mir die Nachforschungen des Guillem Crespí stärker und erfolgreicher erscheinen seit dem Porträt einer Klarinette oder seit seiner Skulptur eines Kontrabasses, wie irgendwelche pyrotechnische Übungen der avantgardistischen Musik.
Der Künstler erschafft eine perfekte Ausgewogenheit zwischen der Rundheit der Formen, die er erwirkt, und einer fast traumhaften Leichtigkeit, eine Eigenschaft, zweifellos angetrieben durch die Herrschaft des Striches und der Fläche, die kluge Kombination eines figurativen Einsatzes mit Zwischenräumen, die die Abstraktion gleiten lassen.
Crespí zieht uns in eine Imagination hinein, in welcher die Avatare in Formen der Kultur zum Ausdruck kommen, vielleicht versunken in jener Neigung, die anerkennt, dass eine fortschrittliche Gesellschaft nur Erfolg haben kann, wenn sie den ästhetischen Diskurs ins Zentrum ihrer Ansprüche stellt.
Die künstlerische Sensibilität wird Subjekt und Objekt, die höchste und dichteste Schicht menschlichen Verlangens, die emotionale Infrastruktur einer Gemeinschaft und ihres Codes. Darum wäre es vielleicht in einer Epoche, in der alle Arten von Unsicherheiten über den sozialen Aktivitäten schweben, in der die Wirtschaft und die Politik in Trümmer fallen und ihrer Fähigkeit , kollektive Organisationsformen zu verbinden, beraubt sind, der richtige Moment, den Weg zu öffnen für diese Epiphanien, die Guillem Crespí webt als Auftakt zum Zeitalter der Musen, das der Beobachter geniesst, reflektiert und das die Wunden der Gewalt schliessen würde, die sie bedrängen.
In jeder der vorgestellten Arbeiten, sei es in der Schwülstigkeit der Zeichnung, sei es in der Stilisierung des skulpturellen Schmiedens, stimmen die Funktionen des ästhetischen Komforts, die Entwicklung und die Transformation, die wir in jeder künstlerischen Annäherung zu suchen wünschen, überein. Ohne Zweifel stehen wir vor einem ehrgeizigen Einsatz, der uns neue Sprachen für neue Zeiten gibt.
Hector Bofill
Altafulla, October 2009